Carrer
de Sant Jaume
El carrer de Sant Jaume pertany íntegrament
al barri de Baix Vila. Té una orientació est-oest i una longitud aproximada de 240 metres. Comença al
carrer de l’Enric Delaris i acaba amb el número
34 al carrer del Vendrell.
El carrer de Sant Jaume des del carrer
de l’Enric Delaris (1)
El nom actual és carrer de Sant Jaume però no
sempre ha estat el mateix. L’any 1936 l’Ajuntament d’esquerres acordà posar-li
el nom de carrer 6 d’Octubre. Aquesta data commemorava el dia que el president
de la Generalitat Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dintre de la
República Federal Espanyola (organisme inexistent) a rel de la revolució de
1934. L’any 1939 les autoritats franquistes recuperaren el nom original.
El nom fa referència a Sant Jaume el Major,
apòstol de Jesús. Santiago de Zebedeo (Sant Jaume) va ser un dels apòstols de
Jesús de Natzaret. És conegut per Santiago el Mayor per diferenciar-lo d’un
altre Santiago també apòstol de Jesús. Era el germà de Sant Joan Evangelista i
va ser un dels apòstols més apreciats per Jesús que el va fer seguir quan
pescava amb el seu germà, al llac de Genesaret. Després de la mor de Jesús, la
tradició diu que va venir a predicar a Espanya. Enllestida la tasca va tornar a
Jerusalem on va ser martiritzat per Herodes Antipas l’any 43. Segons la
tradició, les seves restes anaren a parar a Iria Flavia, a Galícia i d’aquí
nasqué la ciutat i la catedral de Santiago de Compostela al voltant de l’any
813, i el pelegrinatge medieval per guanyar el jubileu al visitar la seva
tomba. És el patró d’Espanya.
El carrer vist des del carrer del
Vendrell (2)
A Manlleu hi havia molta devoció a la figura
de Sant Jaume. D’entrada aquest sant comparteix el patronatge de la Vila amb la
Verge Assumpta. Al segle XIII es va edificar una ermita sobre Vilamontà
dedicada a aquest apòstol, Sant Jaume Vell. L’església es va anar envellint i
l’any 1854, en acció de gràcies per haver-se lliurat Manlleu d’una epidèmia de
còlera, es va edificar una nova ermita més a prop de la vila, Sant Jaume Nou,
que encara es conserva en els nostres dies. Al número 3 del carrer hi ha una
capelleta dedicada al sant des de l’any 1884.
Recordarem un passatge de Josep Prat i Roca
sobre aquest carrer:
Carrer de Sant Jaume
A Josep Surinyach i Padrós
“Àlbum manlleuenc” 1953
“S’arrossega
despietada la boira i ens encercla tenallant-nos amb una invasió total. Xipolleja
la vila ferament encadenada per la presència sinistra que tot ho difusa. On és
la sobirana presència del nostre atrevit cloquer? Cauen les hores tan sonores com lentes
percudint l’enyorança del sol, la claredat i els colors d’un perfecte migdia.
Ferint
tanta monotonia imperant, una ombra va acostant-se donant vida a la via. Passa,
i es torna perdre difusa en la humida tenebra. Déu meu! No plana dintre meu una tristesa fonda que
eixala la sensibilitat de la meva ànima, marfondint-la en negre soledat? Tot
m’apar fosc. Veig negres els carrers i el cervell se m’esboira entre les reixes
d’aquest clima aclaparador, despòtic. No s’hi encendrà una lluerna que escampi
la llum en els meus dintres i copsi bé el resplendor fosforescent d’una
estrella en la meva nit psíquica?.
Monologava
així quan, des de la plaça, enfilava el carrer de Sant Jaume. Tot va xop de
fang, d’un fang clarós aferrat al paviment, negre de tanta sutzura, Espargeixen
aquest lloc les rodes rabents del transport i les entrades, hom són
providencials refugis, deslliuradors d’un goteig tan fastigós.
Udolen
de cop les sirenes posant treva als treballs i la via s’omple d’una massa compacta.
És una rierada de cames que s’agiten, les mans a la butxaca, els abrics ben
cordats. Una remor de veus molt apagades, totes són com un fons espantadís de
conversa. I la uniformitat dels colors honrosos i laborals tenyeixen més i més
l’opacitat diürna.
Com un
alè d’esperança, no sé què pressento a la llunyania que eixamora l’acritud del
meu espasme. Serà un bon raig de sol lliurant-nos de tant pecat de boira? No,
s’acosta el sol d’un amic que m’escombra tantes sensacions malsanes amb la llum
de sa presència. Sonen bé ses paraules que són com sedes suaus que m’aïllen de
pressentiments nocius, i el cor m’eixampla, tonificant-lo d’optimisme i
gaubança. No es troba tan amarga la tirania del clima si l’amic és trobadís.
Ara no
són ja les tenebres el què embolcallen la meva ànima sensible. Per sobre les
ertes ombres de la naturalesa hi plana la dolçor ensolciada d’un company
exemplar. La seva troballa m’ha produït un xoc, restablint el perdut equilibri.
En la joia amical de l’encaixada, l’esperit ha vençut l’atonia que, cruel, l’engarrotava.
Només un moment en el col·loqui, i ell ha seguit la ruta del seu afany diari. I
jo n’he tingut en lo lleu d’un instant per quedar absorbit en un prodigi de
llum, saborejant el llamí de sa presència preuada.
(1) i (2) Arxiu Prat Pujol
Octubre 2011
Bernat Prat
.jpg)
